Les guerres mèdiques del segle XXI
613 Novembre 2010 per yeagov
Les guerres mèdiques no són, encara que algú s’ho pugui pensar, unes guerres en què hi participessin metges, sinó que fa referència a les guerres que durant el segle V abans de Crist enfrontà l’Imperi persa amb les ciutats Estat gregues. Els grecs anomenaven medes als perses encara que Mèdia només era una de les moltes províncies de l’Imperi persa. Pérsia és el nom antic de l’actual Iran.
Des de fa alguns anys l’Iran modern intenta desenvolupar un programa nuclear que preocupa a molts països. Algú dirà que tots els països tenen dret a desenvolupar un programa nuclear perquè altres ho tenen. Posats a emprar el mateix nivell de demagògia tots tenim dret a robar i a matar perquè hi ha altra gent que ho fa. I aquest és el problema. És cert que molts països han desenvolupat programes nuclears per produir energia, per exemple la majoria dels països europeus tenen centrals nuclears, i també alguns altres països en desenvolupament. També hi ha països que han desenvolupat un programa nuclear de caràcter militar, fins i tot n’hi ha que com els Estats Units va bombardejar les ciutats nipones d’Hiroshima i Nagasaki. L’Índia i el Pakistan són dos països que han desenvolupat el seu programa nuclear militar, dos països que es toquen i que fa més de 60 anys que es diuen el nom del porc i han tingut algunes escaramusses armades. Tampoc és tan rar que dos països que són veïns es estomaquin, rar seria que es estomaquessin els groenlandesos amb els neozelandesos, no creieu?. El problema de l’Iran es que les coses no estan gens clares en el seu programa nuclear i les declaracions del president del país no són per estar tranquils. Han construït un complex nuclear que els pot permetre preparar l’urani tant per l’ús civil com pel militar, aquest punt pot semblar una bajanada, però és important, si realment volien tenir un programa nuclear civil per produir energia podien haver escollit un sistema diferent, però d’aquesta manera emmascaren un programa militar sota un civil. Israel, principalment ha estat des de fa mesos sabotejant aquest programa. Com que l’Iran per les restriccions que tenen han d’adquirir equips al mercat negre els serveis d’intel·ligència han aconseguit que molts dels equips que adquireix l’Iran siguin defectuosos. Els equips informàtics d’aquesta central nuclear iraniana, així com el 60% dels ordinadors iranians van ser infectats per un virus molt sofisticat creat per sabotejar els sistemes informàtics, cosa que ha endarrerit una mica més tot el programa. Un altre fet que fa sospita i que no permet estar tranquils és el projecte de desenvolupament de nous míssils per part d’Iran. L’Iran intenta desenvolupar míssils amb prou abast per arribar a Israel. Aquests míssils poden portar un cap amb explosius, com la majoria dels míssils, però també pot portar un cap amb armes químiques, biològiques o nuclears. És a dir, poden llençar qualsevol cosa. Si sumem un programa nuclear i un programa de míssils capaços d’arribar a territori israelià haurem d’entendre que als israelians la cosa els preocupi. I ara direu que això no vol dir res, que aquesta preocupació és exagerada, que no hem de pensar que perquè desenvolupin un míssil capaç d’arribar a Israel i pretenguin desenvolupar un programa nuclear vulguin destruir Israel. Aquí us equivoqueu. Ahmadinejad en els seus discursos de psicòpata aprofita dia si i dia també a Israel amb la destrucció total, amb l’apocalipsi. I a Israel ja no estan per orgues, no es prenen les amenaces a broma ni les consideren una exageració, quan algú els amenaça fan el que calgui per impedir que aquest pugui complir les seves amenaces.
Israel
Netanyahu va dir-li a Joe Biden que “cal una amenaça militar veraç contra l’Iran per
a que aquest país es replantegi el seu projecte nuclear”. Estats Units en aquests moments té massa embolics a Afganistan i l’Iraq i han respost que “no hi haurà una acció militar contra l’Iran fins que l’exèrcit d’Estats Units abandoni l’Iraq i l’Afganistan” cosa que es tradueix com que “Israel s’ha quedat sol davant dels iranians”, quina novetat, i que “si Israel decideix atacar l’Iran en els propers dos anys ho haurà de fer per la seva compta”. És a dir, que el seu principal aliat se’n despreocupa, tampoc és nou que Estats Units donin l’esquena a Israel, d’aquesta manera els israelians ja saben que només depèn d’ells.
Netanyahu dirigint-se a una assemblea de les comunitats jueves dels Estats Units va advertir que “el principal perill pel món és la possibilitat d’un Iran atòmic, els iranians donen suport al terrorisme al Líban i Gaza, s’enfronten als Estats Units a l’Iran i Afganistan, i la seva influència creix inclús a l’Amèrica llatina. Tot això ho han fet sense armes nuclears, imaginin-se que ocorreria si les tinguessin”. Esperem no haver d’imaginar-ho. És cert, Ahmadinejad està guanyant influència en alguns països de llatinoamèrica amb dirigents populistes i amb tendències autoritàries.
Turquia considera l’Iran nuclear una amenaça per a la seva pròpia seguretat
Aquesta és una entrevista a Tacam Ildem que publicà el Periódico de Catalunya el dia 12 de novembre:
El Periódico de Catalunya
Internacional
Divendres, 12 de novembre de 2010
Tacam Ildem – Director general de seguretat internacional de Turquia
“Un Iran nuclear seria una amenaça a la seguretat de Turquia”
Montserrat Radigales
Barcelona
Fins fa poc, l’ambaixador Tacan Ildem era el representant de Turquia a l’OTAN. Ara està al capdavant del departament de Seguretat Internacional al Ministeri d’Exteriors turc. Recentment va participar a Barcelona en un seminari del Cidob sobre Seguretat i Defensa al Mediterrani. No vol parlar de política interna.
MR:A Occident hi ha la sensació que Turquia ha fet un gir en la seva política exterior. ¿És cert?.
TI: No és cert. Però Turquia està en una cruïlla de regions, té una ubicació geoestratègica peculiar i coneix la realitat d’aquestes regions. El que passa és que expressem els nostres punts de vista amb més contundència. Alguns ho veuen com un canvi d’orientació de la nostra política exterior, però no és així. Està orientada a Occident.
MR: ¿La tradicional aliança estratègica amb Israel està definitivament trencada o encara es pot arreglar?.TI: Des de l’establiment de l’Estat d’Israel hem tingut molt bona relació amb ells. En la vida de les nacions sempre hi a moments difícils; això no vol dir que no es pugui arreglar. Però no crec que cap país del món es quedés de braços plegats davant un incident com el que vam patir amb la flotilla a Gaza en què van morir nou ciutadans turcs innocents. Turquia demana a Israel una disculpa i compensació a les famílies de les víctimes.
MR: Però la relació ja cada cop pitjor abans de la flotilla. Hi va haver l’incident de Davos, la humiliació d’un diplomàtic turc a Jerusalem…
TI: Si, la relació s’havia anat deteriorant. Però miri també com estan les relacions d’altres països amb l’actual Govern d’Israel.
MR: Doncs a Occident hi ha molta gent a qui la preocupa l’acostament de Turquia a Síria i l’Iran.TI: De vegades nosaltres, els occidentals, traiem conclusions massa ràpid. El que ha fet Turquia, juntament amb el Brasil, amb l’Iran és facilitar que la comunitat internacional porti per la via diplomàtica la qüestió del programa nuclear. La declaració de Teheran del 17 de maig va ser important perquè eral la primera vegada que l’Iran acceptava alguna cosa: la sortida de 1200 quilos d’urani enriquit a canvi de 120 quilos d’urani altament enriquit.
MR: Perdoni, però l’Iran ja havia acceptat abans un acord semblant en una negociació a Ginebra i després va fer marxa enrere.
TI: No es van concretar els detalls. De vegades no entenem la dimensió psicològica. El poble iranià és molt orgullós i el programa nuclear és una qüestió molt sensible perquè és molt apreciat tant pel lideratge del país com per l’oposició. Nosaltres no vam votar a favor de les sancions per no perdre la credibilitat amb els nostres interlocutors. No creiem en les sancions, com tampoc creiem en una solució militar que crearia una inestabilitat a la regió de proporcions immenses. Però això no significa que ens posem de part de l’Iran. Tenim l’Iran al costat mateix de casa, i no volem que tinguin armes nuclears. Un Iran nuclear seria una amenaça a la seguretat de Turquia.
MR:¿Turquia serà algun dia membre de la Unió Europea?
TI: Ho hauria de ser en un termini realista i acceptable. Si complim els criteris, no se’ns haurien de posar altres addicionals. La pertinença de Turquia a la UE és en interès de Turquia però també de la UE; si la UE vol jugar un paper global, Turquia és un valor afegit. I això em remet a la primera pregunta que m’ha fet. Turquia no ha girat l’esquena ni a Europa ni a Occident.
Vull ressaltar el següent fragment: “No creiem en les sancions, com tampoc creiem en una solució militar que crearia una inestabilitat a la regió de proporcions immenses. Però això no significa que ens posem de part de l’Iran. Tenim l’Iran al costat mateix de casa, i no volem que tinguin armes nuclears. Un Iran nuclear seria una amenaça a la seguretat de Turquia”. És a dir, Turquia considera que si l’Iran aconsegueix tenir armament nuclear es pot convertir en una amenaça per a la seguretat de Turquia. I no crec que sigui l’únic país de la zona que pugui sentir-se amenaçat per un Iran amb
armes nuclears que podria obtenir tot el que necessita mitjançant la coacció. I res no garanteix que algunes armes no acabin en mans dels aliats terroristes de l’Iran. També s’ha de dir que alhora els palestins tenen molt a perdre si l’Iran bombardegés Israel perquè ningú garanteix que els míssils no els caiguin al damunt del cap a ells. Un Iran nuclear és una amenaça per tot l’Orient Mitjà i per extensió per Europa.
BUSCANT RAONS 
Creo que tu artículo está bastante bueno.
Algunas cosas curiosas hay en las guerras médicas.. por ejemplo, “los persas perdieron la batalla de Maratón por la organización estratégica persa, que hacía combatir a sus hombres agrupados por nacionalidades, no por armas, lo que debilitaba militarmente a sus fuerzas pero era necesario para mantener la disciplina en un ejército que combatía en su mayor parte (con la excepción de medos y persas propiamente dichos) para un monarca invasor de su propio país, invadiendo otro país extraño”. El segundo y no menos importante, “consistía en que los griegos, al contrario de sus enemigos, estaban animados por un patriotismo muy poco conocido en aquella época, alimentado sobre todo por los logros políticos de la democracia ateniense, hija de las reformas de Clístenes, que hacía de los ciudadanos de Atenas hombres especialmente libres y con derechos políticos, en comparación con los súbditos de otras naciones organizadas”.
Interesante también, en la batalla de las Termópilas, las diferencias entre el ejército griego y el persa.. “El ejército griego se basaba en el núcleo de la infantería pesada de los hoplitas, soldados de infantería con un gran escudo (hoplon, de ahí su nombre), una lanza, coraza y cnémidas de protección. Formaban en falange, presentando un muro de bronce y hierro con el objetivo de detener a los enemigos en la lucha cuerpo a cuerpo. Las técnicas persas se basaban en una infantería ligera, sin corazas y con armas arrojadizas principalmente, además de la famosa caballería de arqueros y carros. El único cuerpo de élite persa eran los llamados «Inmortales», soldados de infantería pesada que constituían la guardia personal del rey persa”.
Famosa es la batalla del desfiladero de las Termópilas donde “Leónidas dejó partir a los que quisieran marcharse, quedándose él, su ejército de 300 espartanos y 700 hoplitas de Tespias, firmes en sus puestos.”. Ellos aniquilaron a 10.000 persas antes de morir todos allí. Creo que es heroico que ese pequeño ejército haya perdido y ganado a la vez. Eran espartanos…
En la batalla de Salamina, “la flota persa no tenía coordinación al atacar, mientras que los griegos tenían perfilada su estrategia: sus alas envolverían a los navíos persas y los empujarían unos contra otros para privarlos de movimiento. Su plan resultó, y el caos cundió entre la flota persa, con nefasto resultado: sus barcos se obstaculizaron y chocaron entre sí, yéndose a pique muchos de ellos, y contando además con que los persas no eran buenos nadadores, mientras que los griegos al caer al mar podían nadar hasta la playa.La noche puso fin al combate, tras el cual se retiró destruida la otrora poderosa armada persa. Jerjes presenció impotente la batalla, desde lo alto de una colina.”.
Las guerras médicas llegan a su fin mediante las condiciones impuestas por los griegos a los persas, a saber:
“Obligación a los persas de desistir definitivamente en su conquista y expansión a Grecia.
No volver a navegar por el mar Egeo y
Se les permite comerciar con las colonias griegas de Asia Menor. “… (muy interesante).
Tu pretendes relacionar esas antiguas guerras de los persas y los griegos, con los persas o iraníes del siglo XXI y su programa de investigación nuclear, lo que preocupa a algunos países. Mmmm…no se cual sería la relación. Creo que han cambiado mucho las cosas.
“La Historia de Irán y el Gran Irán (al que se refieren también como el “Continente cultural iranio” por la Encyclopædia Iránica) abarca la zona que va desde el Éufrates al Oeste hasta el río Indo y el Jaxartes en el Este y desde el Cáucaso, mar Caspio y mar de Aral en el norte al golfo Pérsico y el golfo de Omán en el Sur.
Incluye las modernas naciones de Irán, Azerbaiyán, Afganistán, Turkmenistán, Tayikistán, Uzbekistán, las partes orientales de Turquía e Irak y las partes de Pakistán que quedan al Oeste del Indo.
Es una de las más antiguas civilizaciones del mundo, que abarca miles de años, desde la antigua civilización en la meseta iraní, la civilización manaeana en Azerbaiyán, Shahr-i Sokhta (Ciudad quemada) cerca de Zabol en Sistán y Baluchistán, y la antigua Civilización de Jiroft en Kermán (más de 5000 a. C.) seguido por el reino de Elam (más de 3000 a. C.) y las dinastías meda, aqueménida, parta, sasánida y los siguientes Imperios hasta la moderna República Islámica de Irán.
Irán fue conocido en Occidente como Persia hasta 1935, derivado del nombre griego, Persis, que fue usado en para referirse a la nación irania, su pueblo y sus imperios antiguos. Los iraníes llaman a su país Irán / Iranshahr desde el período sasánida.
Las distintas dinastías tuvieron sus imperios en la antigüedad… persas, partos, sasánidas…hasta los mongoles de Gengis Kan conquistaron Persia.. Las dinastías siguen gobernando Irán en la edad moderna y en la edad contemporánea…hasta la dinastía Pahlavi.. El sha Mohammad Reza Pahlevi incrementó sus poderes dictatoriales con el apoyo de los Estados Unidos. El sha huyó de Irán en enero de 1979. El 1 de febrero siguiente el ayatolá regresó a Irán desde su exilio en Paris, el ejército se declaró neutral después de que las guerrillas y los rebeldes sobrepasasen al número de tropas leales al Sha e Irán se convirtió en República Islámica el 1 de abril de ese mismo año, cuando el pueblo aprueba el referéndum con una elevada mayoría.
El pueblo persa del siglo XXI no es el mismo del pasado.
Recuerdo que cuando se estrenó la película “300” el gobierno iraní montó en cólera porqué consideraban que en la película se les ponía como a unos bárbaros, por tanto si que ellos consideran ser el mismo pueblo, y parece que anhelan idénticos propósitos expansionistas, probablemente Ahmadineyad se vé a si mismo como un Jerjes moderno. Pues que vaya cuidado porqué ahora se enfrentan a los descendientes de Josué, no a los de Leónidas. Leónidas perdió su vida parando los pies al Imperio persa, pero Josué pasó por la piedra a los enemigos del pueblo de Israel, y los israelíes tienen más vivo el espíritu de Josué que los griegos el de Leónidas.
“Las relaciones con los Estados Unidos se volvieron antagónicas cuando estudiantes de Irán entraron y capturaron al personal de la embajada de ese país y los catalogaron como espías y ligados con la CIA para derrocar al ayatolá como hicieron con Mossadegh en 1953. Así, tras la Revolución Iraní, el gobierno estadounidense permitió un Golpe de Estado en Irak, estableciéndose la dictadura de Saddam Husein para hacer contrapeso al régimen de Irán. El 23 de septiembre de 1980 estalló la guerra entre Irán e Irak, después de que este último país denunciara el tratado fronterizo de 1975; finalizaría en 1988.”.
“Tras la muerte de Jomeini en 1989 fue sucedido por Alí Jamenei como jefe de estado, quedando la jefatura del gobierno abierta a unas elecciones cada cuatro años en las que se ha asistido a una pugna entre un sector reformista liderado por Muhammad Jatami y otro sector conservador.
Entrado el siglo XXI, Estados Unidos actuó contra los dos países que flanquean geográficamente a Irán: Afganistán al Este e Irak al Oeste. En 2001, tras los atentados del 11-S, Irán colaboró con EE.UU. en la guerra de Afganistán. En su discurso del Estado de la Unión de 29 de enero de 2002, el presidente de los Estados Unidos George W. Bush incluyó a Irán en el llamado eje del mal, al entender que su régimen “anda enérgicamente tras estas armas [se refiere a las de destrucción masiva] y exporta terror, mientras que unos pocos que no han sido elegidos reprimen el deseo de libertad del pueblo iraní”. Es por ello que se ponen internacionalmente trabas al programa nuclear iraní, desarrollado en contra de las recomendaciones del Organismo Internacional de Energía Atómica.”… dicen.
Tú lo dices…
No solo Estados Unidos pone trabas al programa nuclear iraní, varios países de la UE, sus servicios de inteligencia junto al Mossad han puesto trabas a ese programa. Hasta ahora Estados Unidos ha logrado contener a Israel, ha frenado que Israel lance un ataque sobre el complejo nuclear iraní como en su momento hicieron sobre el de Irak.