Ahmadinejad vol doblar la població de l’Iran
222 Novembre 2010 per yeagov
Ahmadinejad segueix amb els despropòsits, ara ha dit que “l’edat de matrimoni dels homes s’ha elevat als 26 i la de les dones a 24, sense cap raó. La millor edat per casar-se és entre els 16 i els 18 per les noies i entre 19 i 21 pels nois”. Ahmadinejad impulsa mesures per promoure la natalitat, en aquests moments l’Iran té 75 milions d’habitants i Ahmadinejad diu que s’ha de doblar la població per usar-la com a arma demogràfica per plantar cara a les pressions d’Occident. Vol emprar la demografia com un arma, res de nou sota el sol, no és el primer tirà que intenta usar la seva població com un arma, si tens un gran contingent els pots sacrificar sense contemplacions. Però em penso que ell no ha considerat si l’Iran té capacitat per mantenir i alimentar al doble de la població actual. Clar, que potser vol que els altres països li alimentin la població a canvi de no enviar-li els excedents demogràfics.
BUSCANT RAONS 
En una enciclopèdia que parla sobre els costums de l’Iran, he llegit el següent:
“Els fills solen viure amb els pares fins que es casen, independentment de l’edat. Les dones contrauen matrimoni entre els 16 i els 25 anys, els homes ho fan alguna cosa més tard, a causa del servei militar o la manca de diners suficients per fundar una família. La majoria dels matrimonis són concertats per les famílies. En el passat, això significava que moltes dones joves eren casades amb els seus cosins.
En algunes àrees han sorgit actituds més liberals pel que fa a l’educació, el treball i la llibertat per elegir el cònjuge. Les noces s’acompanyen de preparades celebracions. És legal que un home tingui fins a quatre esposes si pot mantenir-les de manera equitativa, no obstant, la majoria dels homes tria a una sola dona. El divorci és poc freqüent.
En alguns casos, una parella pot triar un matrimoni temporal (sigheh), que pot durar entre uns pocs dies i 99 anys, com un matrimoni de prova o perquè és molt menys car que un casament convencional. No obstant això, aquest tipus de matrimoni no és comú, ja que la majoria de les dones s’oposen a aquesta pràctica. Sota aquest acord, la dona i els fills nascuts del matrimoni no tenen els mateixos drets i privilegis que les dones i els fills tradicionals, encara que els fills són reconeguts com a legítims. Tant l’home com la dona han de consentir al sigheh, i una dona que es casi per primera vegada ha d’obtenir el consentiment dels seus pares.
El pare és considerat el cap de família. Els grans són respectats i cuidats per membres més joves de la família extensa. Els parents es mantenen molt pròxims. Els pares senten l’obligació d’ajudar els seus fills durant tota la vida, i sovint els donen suport financer fins i tot després del casament. Les distincions entre classes socials superiors i inferiors es van desdibuixar durant la costosa guerra amb l’Iraq, en la dècada de 1980, però els recents canvis econòmics han permès la florida d’una petita classe empresarial.
Entenc que en qüestió d’índex de natalitat aquest és naturalment alt pel que no necessitarien de campanyes per augmentar la natalitat de la població.
En aquest cas es tracta d’usar la demografia com un arma, és a dir, tenir uns excedents de població que pugui usar-se en cas de guerra, en allò que Ahmadinejad no pensa és si l’Iran té capacitat per alimentar 150 milions de persones.
Hem vist com països que han tingut un increment bestial de la població en poc temps han acabat tenint problemes seriosos de fam. Mao va intentar això i va ser responsable que la Xina sigui ara el país amb més població i que hagin hagut d’aplicar mesures noves per contenir l’increment de població. L’Iran pot trobar-se amb el mateix problema, acabar tenint més habitants que els que pot alimentar i haver de fer alguna cosa per reduir aquesta població. Xina va poder posar-hi remei, però l’Iran té moltes limitacions, encara que crec que la idea d’Ahmadinejad és tenir prou gent per llençar l’Iran a la guerra. Evidentment això no serà demà mateix, però d’aquí a vint o trenta anys si que ens podem trobar en un embolic molt gros perquè l’Iran necessiti estendre’s.