Independències

4

31 Agost 2012 per yeagov


Independències

Així comença la declaració d’independència de l’Estat d’Israel un 15 de maig de 1948: “Eretz-Israel [(en hebreu) ​​- la Terrad’Israel, Palestina] va ser el bressol del poble jueu. Aquí la seva identitatespiritual, religiosa i política es va formar. Aquí va aconseguir per primeravegada la seva sobirania, creant valors culturals de significat nacional iuniversal, i va llegar al món l’etern Llibre dels Llibres. Després d’haverestat exiliat per la força de les seves terres, el poble li va guardarfidelitat durant tota la seva Dispersió i mai va cessar de pregar i esperar elseu retorn a ella per a la restauració de la seva llibertat política” i acaba dient “per tant nosaltres, membres del Consell del Poble, els representants dela comunitat jueva d’Eretz-Israel i del moviment sionista, estem reunits aquíel dia de l’acabament del mandat britànic sobre Eretz-Israel i, en virtut delnostre natural i històric dret i en la força de la resolució de l’AssembleaGeneral de les Nacions Unides, declarem l’establiment d’un Estat jueu aEretz-Israel, que es coneix com l’Estat d’Israel”. Els romans van esclafar la revolta jueva l’any 70 i van condemnar els jueus a la diàspora, és a dir, a una dispersió arreu del món. Els romans probablement esperaven que la dispersió acabaria abocant els jueus a la desaparició com a poble, fons per la desaparició física dels seus membres o fos per la pèrdua de la consciència que com a poble tenien a mesura que fossin assimilats per altres pobles. Res d’això va succeir. Fins el segle XIX les diverses comunitats jueves havien patit les més diverses sorts. Alguns grups van integrar-se en la societat tot i que mantenint la seva consciència que formaven part del poble jueu, i altres grups vivien marginats. Les situacions que vivien eren ben diverses depenent del país on vivien. Mentre en uns països sobrevivien com bonament podien i havien de patir el pogroms promoguts per les autoritats locals (i de vegades per les autoritats religioses cristianes), en altres realitzaven grans contribucions al coneixement. Des del moment que van ser expulsats pels romans de la província romana de Palestina el desig del retorn va anar passant de generació en generació. És la figura del periodista jueu hongarès Theodor Herzl plasmada en un petit llibre titulat “L’Estat jueu: Assaig d’una solució moderna de laqüestió jueva”, o simplement “L’Estat jueu”, publicat el 1896 i on Herzl posava les bases per fer realitat una promesa que durant 19 segles havia mantingut viu el desig de tornar: “L’any pròxim a Jerusalem”. Milers de persones van començar a traslladar-se a Palestina quan encara era part de l’Imperi Otomà, i després protectorat britànic. Els britànics van posar grans entrebancs a la immigració jueva per no molestar els àrabs, però cap barrera pot aturar un poble que vol tornar a la seva terra. Els dos fragments de la declaració d’independència de l’Estat d’Israel està signada per grans personalitats que van saber dirigir el seu poble per construir un Estat, per constituir-lo, per proclamar-lo, per mantenir-lo i per defensar-lo. Gent que estava disposada a perdre alguna cosa més que el càrrec o un sou, i això és el que trobo a faltar entre els dirigents del meu país. Ens cal un David Ben Gurion que surti al balcó del Palau de la Generalitat i anunciï que Catalunya s’ha declarat independent. M’avergonyeix veure el president del meu país arrossegant-se per demanar a l’Estat espanyol que li presti uns diners que prèviament han sortit de les butxaques dels propis catalans. Nosaltres no hem hagut de marxar del nostre país, no hem estat sobrevivint pel món esperant poder tornar al nostre país durant 20 segles, tampoc hem de crear una administració partint del no res perquè ja tenim unes institucions. No estem com estava Israel en temps de Herzl, llavors Israel només era una idea, i no estem com Israel retornant a la terra dels nostres avantpassats i havent de construir un Estat abans de poder-lo proclamar, perquè l’Estat el tenim construït, només ens cal proclamar-lo. No tenim cinc, deu o quinze Estats volent passar-nos a ganivet, l’Estat espanyol en aquests moments, ni que alguns sonats ho desitgessin, no podria atacar Catalunya sense arriscar-se a quedar marginat internacionalment, fora de les institucions europees, probablement de Nacions Unides, i malgrat que hi hagi algú, no fa tants dies que un polític del PP, Agustín Conde, justificava l’ús de la força contra Catalunya (i Euskadi), això no és més que el lladruc d’un gos que sap que ja només pot lladrar.
La declaració d’independència dels Estats Units comença: “Quan en el curs dels esdeveniments humans, es fa necessari per a un pobledissoldre els vincles polítics que l’han lligat a un altre i prendre entre lesnacions de la Terra el lloc, separat i igual, al que les lleis de lanaturalesa, i del Déu d’aquesta naturalesa, li donen dret, un just respecte aljudici de la humanitat li obliga a declarar les causes que l’impulsen a laseparació”. I una mica més endavant afirma: “Però quan una llarga sèrie d’abusosi usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, demostra el designide sotmetre al poble a un despotisme absolut, té el dret, té el deure, dederrocar aquest govern i establir noves garanties per a la seva futuraseguretat. Tal ha estat el pacient patiment d’aquestes colònies; tal és ara lanecessitat que les obliga a reformar el seu anterior sistema de govern. Lahistòria de l’actual Rei de la Gran Bretanya és una història de repetitsgreuges i usurpacions, encaminats tots directament cap a l’establiment d’unatirania absoluta sobre aquests Estats”. I van partir peres, els Estats Units, llavors una colònia va independitzar-se de la Gran Bretanya. Avui els Estats Units són una de les grans potències, van passar de ser una colònia que formava part de l’Imperi Britànic a acabar convertint-se ells en un Imperi. Avui dia, l’antiga colònia i la seva antiga metròpoli mantenen excel·lents relacions i una forta aliança i es parlen en termes d’igualtat.
Podria succeir que d’aquí a vint anys Catalunya i Espanya siguin capaços d’entendre’s com ho solen haver de fer dos Estats que comparteixen frontera i que poden tenir interessos comuns?. Hauria de ser així un cop desapareguda aquesta relació actual entre dominador i dominat i establerta una relació entre iguals, però estem parlant de l’Estat espanyol.
La independència es proclama, no es demana. El temor a una resposta violenta per part de l’Estat espanyol existeix, només cal veure quina ha estat l’actitud del Regne d’Espanya quan ha hagut d’enfrontar-se a una colònia que s’ha volgut independitzar, però també s’ha de dir que ha estat una reacció d’impotència que no ha pogut impedir la independència de la colònia. I llavors el Regne d’Espanya tenia carta blanca per actuar amb tota la brutalitat i salvatgisme que li permetés el seu poder militar, ara, i això ho sap, o ha hauria de saber el diputat peper Agustín Conde que des del seu càrrec de president de la comissió de Defensa del Congrés dels Diputats del Regne d’Espanya va justificar l’ús de la força “convèncer” bascos i catalans que siguin submisos súbdits de l’Imperi. Per molt que alguns diaris de l’Altiplà castellà invocant el passat imperial i el dret diví a governar-nos i decideixin enviar l’exèrcit, la policia, la guàrdia civil i al “sursum corda” a posar ordre a les colònies basca i catalana i fer entrar en “hiberi cogitatio” els indígenes, els temps han canviat, ells haurien de saber que l’ús de la força ja no és factible, a no ser, és clar, que vulguin que els facin fora de la UE amb una puntada de peu al cul.
Però tornem a casa nostra perquè la independència de Catalunya no depèn del Regne d’Espanya, si els catalans decidim que volem proclamar Catalunya un Estat independent. I per això cal uns líders polítics que tinguin el valor de fer-ho. El president Artur Mas i els altres diputats de totes i cadascuna de les formacions tenen l’oportunitat de ser els representants del poble en un Parlament amb les seves atribucions cada dia més minvades o passar a formar part de la Història convertint-se en els pares de la pàtria. Que vol ser vostè, senyor Mas, quan passin uns anys, una mena de governador d’un país que ha anat declinant mica a mica, veient com la seva autoritat minva cada vegada que un jutge d’un tribunal espanyol deroga les lleis aprovades pel Parlament i el govern de Catalunya, o vol ser el nostre George Washington o David Ben Gurion?.
Independencias
Así comienza la declaración de independencia del Estado de Israel un 15 de mayo de 1948: “Eretz-Israel [(en hebreo) – la Tierra deIsrael, Palestina] fue la cuna del pueblo judío. Aquí su identidad espiritual,religiosa y política se formó. Aquí logró por primera vez su soberanía, creandovalores culturales de significado nacional y universal, y legó al mundo eleterno Libro de los Libros. Después de haber sido exiliado por la fuerza de sustierras, el pueblo le guardó fidelidad durante toda su Dispersión y jamás cesóde orar y esperar su regreso a ella para la restauración de su libertadpolítica” y termina diciendo “por lo tanto nosotros, miembros delConsejo del Pueblo, los representantes de la comunidad judía de Eretz-Israel ydel movimiento sionista, estamos reunidos aquí el día de la finalización delmandato británico sobre Eretz-Israel y, en virtud de nuestro natural ehistórico derecho y en la fuerza de la resolución de la Asamblea General de lasNaciones Unidas, declaramos el establecimiento de un Estado judío enEretz-Israel, que se conoce como el Estado de Israel“. Los romanos aplastaron la revuelta judía del año 70 y condenaron los judíos en la diáspora, es decir, a una dispersión en todo el mundo. Los romanos probablemente esperaban que la dispersión acabaría vertiendo los judíos a la desaparición como pueblo, fondos por la desaparición física de sus miembros o fuera por la pérdida de la conciencia que como pueblo tenían a medida que fueran asimilados por otros pueblos. Nada de eso sucedió. Hasta el siglo XIX las diversas comunidades judías habían sufrido las más diversas suertes. Algunos grupos integraron en la sociedad aunque manteniendo su conciencia que formaban parte del pueblo judío, y otros grupos vivían marginados. Las situaciones que vivían eran muy diversas dependiendo del país donde vivían. Mientras en unos países sobrevivían como buenamente podían y debían sufrir el pogromos promovidos por las autoridades locales (ya veces por las autoridades religiosas cristianas), en otros realizaban grandes contribuciones al conocimiento. Desde el momento que fueron expulsados ​​por los romanos de la provincia romana de Palestina el deseo del retorno fue pasando de generación en generación. Es la figura del periodista judío húngaro Theodor Herzl plasmada en un pequeño libro titulado “El Estado judío: Ensayo de una solución moderna de la cuestiónjudía“, o simplemente “El Estado judío“, publicado en 1896 y donde Herzl ponía las bases para hacer realidad una promesa que durante 19 siglos había mantenido vivo el deseo de volver: “El año próximo en Jerusalén“. Miles de personas comenzaron a trasladarse a Palestina cuando aún era parte del Imperio Otomano, y luego protectorado británico. Los británicos pusieron grandes trabas a la inmigración judía para no molestar a los árabes, pero ninguna barrera puede detener un pueblo que quiere volver a su tierra. Los dos fragmentos de la declaración de independencia del Estado de Israel está firmada por grandes personalidades que supieron dirigir su pueblo para construir un Estado, para constituirlo, para proclamarlo, para mantenerlo y para defender del mismo. Gente que estaba dispuesta a perder algo más que el cargo o un sueldo, y eso es lo que echo de menos entre los dirigentes de mi país. Necesitamos un David Ben Gurion que salga al balcón del Palau de la Generalitat y anuncie que Cataluña ha declarado independiente. Me avergüenza ver al presidente de mi país arrastrándose para pedir al Estado español que le preste un dinero que previamente han salido de los bolsillos de los propios catalanes. Nosotros no hemos tenido que marchar de nuestro país, no hemos sido sobreviviendo por el mundo esperando poder volver a nuestro país durante 20 siglos, tampoco debemos crear una administración partiendo de la nada porque ya tenemos unas instituciones. No estamos como estaba Israel en tiempos de Herzl, entonces Israel sólo era una idea, y no estamos como Israel retornando a la tierra de nuestros antepasados ​​y teniendo que construir un Estado antes de poderlo proclamar, porque el Estado lo tenemos construido, sólo necesitamos proclamarlo. No tenemos cinco, diez o quince Estados queriendo pasarnos a cuchillo, España en estos momentos, ni que algunos sonados lo desearan, no podría atacar Cataluña sin arriesgarse a quedar marginado internacionalmente, fuera de las instituciones europeas, probablemente de Naciones Unidas, ya pesar de que haya alguien, no hace tantos días que un político del PP, Agustín Conde, justificaba el uso de la fuerza contra Cataluña (y Euskadi), esto no es más que el ladrido de un perro que sabe que ya sólo puede ladrar.
La declaración de independencia de los Estados Unidos comienza: “Cuando en el curso de los acontecimientos humanos se hacenecesario para un pueblo disolver los vínculos políticos que lo han ligado aotro y tomar entre las naciones de la Tierra el lugar, separado e igual, al quelas leyes de la naturaleza, y del Dios de esa naturaleza le dan derecho, unjusto respeto al juicio de la humanidad le obliga a declarar las causas que loimpulsan a la separación“. Y un poco más adelante afirma: “Pero cuando unalarga serie de abusos y usurpaciones, dirigida invariablemente al mismoobjetivo, demuestra el designio de someter al pueblo a un despotismo absoluto,tiene el derecho, tiene el deber de derribar este gobierno y establecer nuevasgarantías para su futura seguridad. Tal ha sido el paciente sufrimiento deestas colonias, tal es ahora la necesidad que las obliga a reformar su anteriorsistema de gobierno. La historia del actual Rey de la Gran Bretaña es unahistoria de repetidos agravios y usurpaciones, encaminados todos directamentehacia el establecimiento de una tiranía absoluta sobre estos Estados“. Y partieron peras, Estados Unidos, entonces una colonia independizarse de Gran Bretaña. Hoy los Estados Unidos son una de las grandes potencias, pasaron de ser una colonia que formaba parte del Imperio Británico a terminar convirtiéndose ellos en un Imperio. Hoy en día, la antigua colonia y su antigua metrópoli mantienen excelentes relaciones y una fuerte alianza y se hablan en términos de igualdad.
¿Podría suceder que dentro de veinte años Cataluña y España sean capaces de entenderse como lo suelen tener que hacer dos Estados que comparten frontera y que pueden tener intereses comunes?. Debería ser así una vez desaparecida esta relación actual entre dominador y dominado y establecida una relación entre iguales, pero estamos hablando de España.
La independencia se proclama, no se pide. El temor a una respuesta violenta por parte del Estado español existe, sólo hay que ver cuál ha sido la actitud del Reino de España cuando ha tenido que enfrentarse a una colonia que se ha querido independizar, pero también se ‘debe decir que ha sido una reacción de impotencia que no ha podido impedir la independencia de la colonia. Y entonces el Reino de España tenía carta blanca para actuar con toda la brutalidad y salvajismo que le permitiera su poder militar, ahora, y esto lo sabe, o debe debería saber el diputado pepero Agustín Conde que desde su cargo de presidente de la comisión de Defensa del Congreso de los Diputados del Reino de España justificó el uso de la fuerza “convencer” vascos y catalanes que sean sumisos súbditos del Imperio. Por mucho que algunos diarios del Altiplano castellano invocando el pasado imperial y el derecho divino a gobernarnos y decidan enviar el ejército, la policía, la guardia civil y al “sursum corda” a poner orden en las colonias vasca y catalana y hacer entrar en “hiberi cogitatio” los indígenas, los tiempos han cambiado, ellos deberían saber que el uso de la fuerza ya no es factible, a no ser, claro, que quieran que les hagan fuera de la UE con una patada en el culo.
Pero volvamos a nuestra casa porque la independencia de Cataluña no depende del Reino de España, si los catalanes decidimos que queremos proclamar Cataluña un Estado independiente. Y para eso hay unos líderes políticos que tengan el valor de hacerlo. El presidente Artur Mas y los demás diputados de todas y cada una de las formaciones tienen la oportunidad de ser los representantes del pueblo en un Parlamento con sus atribuciones cada día más mermadas o pasar a formar parte de la Historia convirtiéndose en los padres de la patria. ¿Que quiere ser usted, señor Mas, cuando pasen unos años, una especie de gobernador de un país que ha ido declinando poco a poco, viendo cómo su autoridad disminuye cada vez que un juez de un tribunal español deroga las leyes aprobadas por parlamento y el gobierno de Cataluña, o quiere ser nuestro George Washington o David Ben Gurion?.
Advertisements

4 thoughts on “Independències

  1. Tomàs ha dit:

    En algun escrit jo també he dit que Catalunya necessitava un guia, en el sentit que tu ho expliques. Una persona que sigui capaç d’aunar els sentiments de país per sobre dels de partit. Ignoro si Mas serà aquest home o si els líders dels altres partits faran boicot a qualsevol intent en aquest sentit.

    En algun moment hi ha d’haver un govern de concentració nacional que marqui el dia i l’hora de la independència, moviment que pot anar guiat per algú o que pot ser producte d’un consens.

    Els polítics ens han d’explicar les coses com són. Ho han d’explicar als fòrums internacionals, han de presentar el programa i el calendari del que volem fer i el com ho volem fer, així com el quan.

    El pacte fiscal no anirà enlloc. o en tot cas serà un pedaç més per demorar qualsevol altra petició.

  2. yeagov ha dit:

    Els nostres representants poden seguir marejant la perdiu com fins ara o prendre una decisió fonamental pel país. Agafem la llista de les persones que van signar les dues declaracions d’independència, avui són considerades “pares de la pàtria” pels seus conciutadans. El president Mas i els altres líders dels partits polítics poden passar a la Història com a pares de la pàtria o la història passarà pel damunt d’ells i del país.

    Crec que si aconsegueixen aparcar els personalismes podrien unir-se formant un govern de concentració nacional, crec que fins i tot el PSC si aconsegueixen aclarir-se d’una vegada sobre el que són, només el PP i C’s es quedaran fora de qualsevol acord.

    Explicar la situació catalana als mitjans internacionals i els governs estrangers sembla que ja s’està fent.

    Alon Bar: «Sé que als catalans us diuen els jueus d’Espanya»
    http://www.naciodigital.cat/noticia/42945&passaact=1

    Crouch: «He notat que entre els empresaris creix l’independentisme»
    http://www.naciodigital.cat/noticia/44608/crouch/notat/entre/empresaris/creix/independentisme

  3. Tomàs ha dit:

    He llegit els articles que has enllaçat i els he trobat els dos molt interessants. Penso que el tema de les relacions internacionals és cabdal. Sense recolzament internacional tot serà molt més difícil.

    En aquest sentit, el paper de les nostres delegacions exteriors és fonamental.

    Per cert, mentre llegia el que deia el consol nord americà pensava que tenia les coses més clares que alguns polítics de Madrid.

    Pel que dius en els primers paràgraf, imagino que el govern de Mas ho ha pensat i valorat. Segur que tenen present la Història passada, present i futura. Avui he sentit al Pere Navarro encara dient que ell no anirà a la Diada però que li hagués agradat molt poder haver aconseguit una postura comuna. Així no anem enlloc, sempre amb les mateixes collonades. Sempre igual.

    Tenim polítics que sembla que treballin per Madrid, i en tenim a tots els partits i de tots els colors.

  4. yeagov ha dit:

    No és que els polítics espanyols no ho tinguin clar, el seu problema és que continuen amb les mateixes idees del XIX, creuen que tot s’arregla enviant les tropes a la província rebel. I això ja no funciona així. La UE no permetria que es repetís el que va succeir a l’antiga Iugoslàvia. Una cosa és que a molts dels països de la UE no els faci gaire gràcia la independència d’un territori com Catalunya que té 7 milions d’habitants, perquè hi ha altres països dins de la UE que podrien seguir l’exemple de Catalunya.^
    Pere Navarro pertany al sector espanyolista del PSC, sembla que aquest sector està maniobrant per expulsar l’anomenat sector catalanista abans del Congrés.
    Sempre m’he preguntat perquè altres anys han assistit a la ofrena a Casanova dirigents del PP. És com en aquelles pel·lícules de la Màfia on el capo assisteix al funeral dels que han estat assassinats per ordre seva.
    Duran i Lleida que sembla que tingui por de perdre la feina si Catalunya s’independitza en seria un, quan jo crec que ho hauria de veure com una gran oportunitat, la de ser l’ambaixador de Catalunya davant la Vila i Cort.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Carmela
De Jaume Plensa Cuiner Exposició 
El Món de Giorgio de Chirico
19 de juliol al 22 d'octubre Circulant Colom Ombra Obres Cadenat Bastó Sortida d'emergència

Join 1.591 other followers

Estadístiques "Buscant raons"

  • 25,449 hits
Agost 2012
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« jul.   set. »
 12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
2728293031  

Enllaços més clicats

  • Cap

Diada Nacional de Catalunya

11 de setembre11/09/2015
Diada 2014

Eleccions Parlament de Catalunya

27 de setembre de 201527/09/2015
Votant el futur
%d bloggers like this: