La Pasqua dels troglodites

22

9 gener 2013 per yeagov


La Pasqua dels troglodites

 

Durant la Pasqua militar de l’any 2006, aquella que va celebrar-se durant la tramitació del malaguanyat Estatut de Catalunya de 2006, va sortir el tinent general Mena Aguado advertint que si això de Catalunya no s’aturava ho haurien d’arreglar ells com sempre havien fet, això si, sota el paraigua de la sagrada Constitució espanyola. Pocs dies després, 24 de gener de 2006, el New York Times va publicar l’article “Army Troglodytes in Spain” (Versió original):
Troglodites a l’exèrcit espanyol
Un principi bàsic de la democràcia és que l’exèrcit no repta públicament la legitimitat del govern electe ni parla que les seves tropes aniran a la capital per a donar la volta a les decisions del Parlament. Però això és el que ha succeït dues vegades aquest mes a Espanya, la història de la qual en el segle XX ens obliga a prendre aquestes amenaces seriosament, fins i tot encara que les possibilitats que les paraules dels insubordinats portin a accions d’insubordinació sembla poc probable. La resposta del govern de centreesquerra del President, José Luis Rodríguez Sabater, ha sestat adequadament ferma, incloent el cessament i l’arrest d’un dels què ha perpetrat aquestes accions, un veterà general de l’exèrcit. Lamentablement, el partit de centredreta, el Partit Popular, el principal grup de l’oposició sembla més interessat a fabricar excuses per a aquests oficials que a defendre l’orde democràtic en el qual té un paper vital. El ràpid i suau canvi cap a la democràcia moderna després de la mort de Francisco Franco en 1975 fa fàcil oblidar els horrors de la guerra civil i la brutal dictadura que les van precedir. Aquests malsons van començar quan els oficials de l’ala dreta de l’exèrcit es van rebel·lar contra un govern d’esquerres a qui consideraven il·legítim i massa considerat cap a les regions separatistes. La societat espanyola, els polítics espanyols i –en la seva major part— els militars espanyols han recorregut un llarg camí des d’aquella era, moderant els seus punts de vista i aprofundint el seu compromís amb la democràcia. Però el Partit Popular està tenint difícil superar la seva derrota electoral fa dos anys, dies després dels atemptats terroristes dels trens de Madrid. Mai ha acceptat realment la legitimitat democràtica d’aquella votació. Ha arribat el moment que el Partit Popular miri endavant. La democràcia espanyola realment necessita i mereix un vigorós suport bipartidista.
Els “Niños de la Maestranza” i la seva camarilla, és a dir, els magistrats del Tribunal Constitucional, van trigar quatre anys a destrossar allò de l’Estatut de 2006 que el ribot d’Alfonso Guerra no havia trinxat. Mentre el text de l’Estatut estava sent discutit els dirigents del Partit Popular, amb Rajoy al capdavant, es dedicaven a recollir signatures pels carrers dels dominis borbònics “contra Catalunya”.
Set anys després d’aquella Pasqua (2006) militar que va donar uns minuts de glòria colpista al general Mena Aguado se celebra una altra Pasqua militar (2013) en un moment en què els militars espanyols estan nerviosos i el govern conservador de l’Estat també, i en presència d’un monarca Borbó en decadència física i institucional. Quan les estructures de l’Estat espanyol tremolen i es descomponen la resposta per part dels militars, l’única que saben donar, és amenaçar amb una intervenció, això si, emparats en alguns articles d’una Constitució espanyola que és un reflex del propi Estat, una Constitució que molts que la defensaven abans no la defensen o si la defensen o fan perquè creuen que podria ser pitjor, i que només té uns defensors incondicionals, aquells que són els hereus ideològics del règim anterior: El general Pitarch, el tinent coronel Alamán, alguns polítics espanyolistes i uns mitjans de comunicació cavernícoles que bramen com uns orcs sortits d’alguna cova de Mordor.
El ministre de defensa espanyol, Pedro Morenés, amb interessos personals en la indústria de l’armament, va signar contractes amb aquesta indústria per valor de 18000 milions d’euros enmig d’una crisi que li ha servit al govern del qual és membre retallar en partides molt importants com són Sanitat i Educació. Aquest ministre va afirmar que “les Forces Armades i la Guàrdia Civil garanteixen la seguretat i la defensa d’Espanya, que són el fonament sobre el qual s’assenta el progrés estable i el desenvolupament sa de la nostra societat i dels principis que la regeixen: la llibertat, la justícia i la solidaritat. I anteposen el compliment del seu deure constitucional en defensa de la pàtria a qualsevol anhel o interès particular dels seus membres”. El segle XX ha estat el millor exemple que els militars espanyols sempre han imposat el seu interès particular al poble, s’han erigit en salvadors del poble encara que ho haguessin de fer esclafant el seu propi poble al que havien promès protegir. Només en el segle XX podem trobar quatre moments puntuals que demostren com els militars espanyols anteposen els seus propis interessos als dels seus compatriotes civils: La llei de jurisdiccions de 1906 imposada pels militars, la dictadura de Primo de Rivera, la dictadura del general Franco i l’intent de cop d’Estat de 1981. La història demostra que el pitjor enemic que ha tingut Espanya ha estat el seu propi exèrcit amb uns 26 cops d’Estat en dos segles.
La Pascua de los trogloditas
Durante la Pascua militar del año 2006, aquella que se celebró durante la tramitación del malogrado Estatut de Catalunya de 2006, salió el teniente general Mena Aguado advirtiendo que si esto de Catalunya no se detenía lo tendrían que arreglar ellos como siempre habían hecho, eso sí, bajo el paraguas de la sagrada Constitución española. Pocos días después, 24 de enero de 2006, el New York Times publicó el artículo “Army Troglodytes in Spain” (Versión original):
Trogloditas en el ejército español
Un principio básico de la democracia es que el ejército no reta públicamente la legitimidad del gobierno electo ni habla de que sus tropas marchen a la capital para dar la vuelta a las decisiones del Parlamento. Pero eso es lo que ha ocurrido dos veces este mes en España, cuya historia del siglo XX nos obliga a tomar esas amenazas en serio, incluso aunque las posibilidades de que las palabras de los insubordinados lleven a acciones de insubordinación parecen poco probables. La respuesta del gobierno de centro-izquierda del Presidente, José Luis Rodríguez Zapatero, ha sido adecuadamente firme, incluyendo el cese y el arresto de uno de los que ha perpetrado esas acciones, un veterano general del ejército. Lamentablemente, el partido de centro-derecha, el Partido Popular, el principal grupo de la oposición parece más interesado en fabricar excusas para esos oficiales que en defender el orden democrático en el cual tiene un papel vital. El rápido y suave cambio hacia la democracia moderna tras la muerte de Francisco Franco en 1975 hace fácil olvidar los horrores de la guerra civil y la brutal dictadura que las precedieron. Esas pesadillas comenzaron cuando los oficiales del ala derecha del ejército se rebelaron contra un gobierno de izquierdas al que consideraban ilegítimo y demasiado considerado hacia las regiones separatistas. La sociedad española, los políticos españoles y –en su mayor parte— los militares españoles han recorrido un largo camino desde aquella era, moderando sus puntos de vista y profundizando su compromiso con el toma y daca de la democracia. Pero el Partido Popular está teniendo difícil superar su derrota electoral hace dos años, días después de los atentados terroristas de los trenes de Madrid. Nunca ha aceptado realmente la legitimidad democrática de aquella votacióin. Ha llegado el momento de que el Partido Popular se mire hacia adelante. La democracia española realmente necesita y merece un vigoroso apoyo bipartidista.
Los “Niños de la Maestranza” y su camarilla, es decir, los magistrados del Tribunal Constitucional, tardaron cuatro años en destrozar aquello del Estatut de 2006 que el cepillo de Alfonso Guerra no había destrozado. Mientras el texto del Estatut estaba siendo discutido los dirigentes del PP, con Rajoy a la cabeza, se dedicaban a recoger firmas por las calles de los dominios borbónicos “contra Catalunya”.
Siete años después de aquella Pascua (2006) militar que dio unos minutos de gloria golpista al general Mena Aguado se celebra otra Pascua militar (2013) en un momento en que los militares españoles están nerviosos y el gobierno conservador del Estado también, y en presencia de un monarca Borbón en decadencia física e institucional. Cuando las estructuras del Estado español tiemblan y se descomponen la respuesta por parte de los militares, la única que saben dar, es amenazar con una intervención, eso sí, amparados en algunos artículos de una Constitución española que es un reflejo del propio Estado, una Constitución que muchos que la defendían antes no la defienden o si la defienden o hacen porque creen que podría ser peor, y que sólo tiene unos defensores incondicionales, aquellos que son los herederos ideológicos del régimen anterior: El general Pitarch, el teniente coronel Alamán, algunos políticos españolistas y unos medios de comunicación cavernícolas que braman como unos orcos salidos de alguna cueva de Mordor.
El ministro de defensa español, Pedro Morenés, con intereses personales en la industria del armamento, firmó contratos con esta industria por valor de 18000 millones de euros en medio de una crisis que le ha servido al gobierno del que es miembro recortar en partidas muy importantes como son Sanidad y Educación. Este ministro afirmó que “las Fuerzas Armadas y la Guardia Civil garantizan la seguridad y la defensa de España, que son el fundamento sobre el que se asienta el progreso estable y el desarrollo sano de nuestra sociedad y de los principios que la rigen : la libertad, la justicia y la solidaridad. Y anteponen el cumplimiento de su deber constitucional en defensa de la patria a cualquier anhelo o interés particular de sus miembros “. El siglo XX ha sido el mejor ejemplo de que los militares españoles siempre han impuesto su interés particular en el pueblo, se han erigido en salvadores del pueblo aunque lo tuvieran que hacer aplastando su propio pueblo al que habían prometido proteger. Sólo en el siglo XX podemos encontrar cuatro momentos puntuales que demuestran cómo los militares españoles anteponen sus propios intereses a los de sus compatriotas civiles: La ley de jurisdiccionesde 1906 impuesta por los militares, la dictadura de Primo de Rivera, la dictadura del general Franco () y el intento de golpe de Estado de 1981 La historia demuestra que el peor enemigo que ha tenido España ha sido su propio ejército con unos 26 golpes de Estado en dos siglos.
Anuncis

22 thoughts on “La Pasqua dels troglodites

  1. M’agrada el títol, és ben explícit i entenedor!

    Com es nota que ara governa el PP, un membre del seu partit que és el vicepresident del Parlament Europeu ho diu… i NO passa res.

    Jo no he oblidat ni els horrors de la guerra civil ni la brutal dictadura, sempre he escoltat el que m’han explicat i m’he informat fins que vaig quedar horroritzada i completament deprimida. S’ha de saber i condemnar…

    Per què no s’apliquen el “viu i deixa viure” que ens deixin tranquils..

    Vols dir que aquest govern està bé del terrat? Qui va provocar els atemptats de l’11M?

    A mi, el que em fa por, és l’exèrcit espanyol, tenen fixació colpística… trobo que haurien de fer una bona neteja…

  2. yeagov ha dit:

    Quan se li posa un títol a un article, un llibre o una notícia s’ha d’intentar captar l’atenció dels lectors, encara que hi ha vegades que alguns títols poden molestar algú.

    Diuen que la història l’escriuen els vencedors, i malauradament els vencedors van ser els franquistes que han volgut escriure una història que nega una part dels seus crims i intenta justificar els altres crims adduint que l’altre bàndol era molt dolent i mereixia ser exterminat. Acabada la dictadura s’hauria d’haver apartat totes les persones que van ser part del règim de les institucions però això no es va fer, ans al contrari, els franquistes van crear dos partits, AP i UCD, la UCD va desaparèixer, encara que molts dels seus dirigents van afiliar-se a AP, i AP és el PP.

    No són uns bojos, saben molt bé que fan, malauradament per a nosaltres.

    L’atemptat de l’11 de de març de 2004 va ser un atemptat islamista. El govern d’Aznar va voler usar l’atemptat per atacar tota l’oposició, en certa manera quan els dirigents del PP afirmaven que l’atemptat era obra d’ETA aliada amb el PSOE, la policia, etc. em recorden les paraules de Bashar al Asad dient que la guerra que hi ha a Síria és culpa d’una aliança d’Occident, Al Qaida i els opositors sirians al règim.

    En certa manera aquest article lliga amb l’anterior, especialment allà on parlo del film “Doctor Strangelove”. Els militars i certs polítics espanyols em recorden a aquest personatge.

  3. A més tenen pressa i van de pressa. S’ho han carregat tot en un any!

    Sí, ja sé que va ser un atemptat islamista… em referia a què el va provocar o, fins i tot qui?

  4. yeagov ha dit:

    L’atemptat de 2004 a Madrid no va ser el primer atemptat islamista a Espanya, el primer va ser l’any 1985 reivindicat per la Gihad Islàmica. I llavors no podien justificar ni la guerra d’Iraq ni Afganistan, en aquella època Afganistan era un problema dels soviètics.

  5. Aleshores per què varen fer l’atemptat?

  6. yeagov ha dit:

    Des de fa temps els islamistes han trobat a Espanya un terreny còmode per a les seves activitats. I malauradament la zona que sembla que es territori de pas d’aquests grups.

  7. No ho entenc! I l’estat espanyol què fa respecte a això? A Espanya és més fàcil que no et trobi la Policia?

  8. yeagov ha dit:

    Aquests grups estan sota vigilància però no se’ls pot fer res fins que cometin un delicte.

  9. Doncs espero que els vigilin bé!

  10. yeagov ha dit:

    A França estan en alerta màxima per por a un atac terrorista islàmic pel tema de Mali.

  11. Com els agrada embolicar la troca a uns i altres… avorrida de tants embolics!

  12. Tomàs ha dit:

    Darrerament hem estat parlant de l’exèrcit espanyol. Hi ho hem fet perquè costa d’entendre la tremenda influència que ha tingut en la història d’Espanya (i malauradament també en la recent història d’Espanya i de Catalunya).

    Pasqua militar, el dia dels forces armades…, però que passa aquí? No hi ha un dia dels metges, ni dels bombers. A què bé doncs aquesta adoració fetitxista?

    Mentre estem dins Espanya, les coses seran així. És el que volen i jo ja no els hi ho critico. Cada poble té el que vol i viu com vol (els que en tenen dret a escollir-ho, i nosaltres es veu que no som dignes de tenir aquest dret). Ja no em preocupa si adoren els seus soldats, que per cert, amb les darreres “missions de pau” a l’estranger ens han costat 3.500 milions d’Euros. Es veu que aquests diners si que estan ben invertits. Ara bé, si que es pot retallar en Atur, Salut, Salaris i Educació. Qui ho entèn?

  13. Antigament, a un soldat, se li podia donar una importància, defensava els ciutadans. Ara, ja no té aquesta importància. Jo ho veig així…

    Tota la despesa que comporten aquestes ridícules festetes, la podrien dedicar a Sanitat i educació. A part, és una vergonya la quantitat de diners que inverteixen a l’exèrcit.

  14. Tomàs ha dit:

    D’acord, però les forces armades a Espanya són intocables com bé s’ha vist. Certament han evolucionat en els darrers anys, però crec que encara els hi resta molt camí per recórrer. Són un estament altament estimat per bona part dels espanyols.

  15. No he entès mai la mentalitat dels espanyols…

  16. yeagov ha dit:

    Tomàs: I encara que hi hagués un dia dels bombers o dels metges sospito que no hi assistirien el ministre del gremi i el rei. En època de crisi dedicar-se a passejar els tancs pel carrer és un despropòsit. I almenys si ho fan podrien exhibir els tancs propis. Crec que va ser a la desfilada del 12-O de 2012 que van exhibir un Leopard que van haver de llogar. Aquestes desfilades amb exhibició de tota la parafernàlia em recorden aquelles imatges de la Plaça Roja de Moscou que en presència de tots aquells membres del partit mostraven les llançadores de míssils. Anys després descobrim que aquells míssils que ensenyaven eren de mentida.

    Maria: La desfilada del 12-O va costar el 2012 uns 900.000 euros, l’any anterior va costar 2,8 milions d’euros.

  17. Ja ho sé que varen fer menys despesa, però la considero una despesa inútil

  18. yeagov ha dit:

    I cal dir que els militars celebren tres dates: El dia de les forces armades, el 12-O i la Pasqua Militar, apart que cada regiment sol celebrar la seva festa patronal.

  19. En una situació normal, no ho entenc, però amb la crisi, és un crim tanta festeta.

  20. yeagov ha dit:

    Quan un exèrcit no va a la guerra l’entretén desfilant, i com que ha de semblar que fan alguna cosa ho fan en públic.

  21. Massa patetisme per al meu gust!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Café Bùstia del cap de lleó Büstia del cap de lleó Font Wallace

Join 1.799 other followers

Estadístiques "Buscant raons"

  • 25,939 hits
gener 2013
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« des.   febr. »
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031  

Enllaços més clicats

  • Cap

Diada Nacional de Catalunya

11 de setembre11/09/2017
Diada 2017

Referèndum

1 d'octubre de 20171/10/2017
Votant el futur
%d bloggers like this: