L’ONU, Hamàs i les dones de Gaza
915 Març 2013 per yeagov
L’ONU, Hamàs i les dones de Gaza
Les dones no ho tenen fàcil ni en les societats més avançades, però en societats com les dels països àrabs o de països del tercer món ser dona significa tenir molts problemes i ser privades de quasi tots els drets. S’havia de celebrar a Gaza la marató anual patrocinada per l’Agència de les Nacions Unides pels Refugiats Palestins (UNRWA) que ha estat suspesa perquè Hamàs prohibeix la participació de dones.
Segons el portaveu de la UNRWA a Gaza, Adnan Abu Hasna “Hamàs va prohibir la participació femenina. Negociem durant dues setmanes amb ells, però no va donar resultat”. A la marató van inscriure’s 551 esportistes, 261 d’ells eres estrangers, i les dones eren la meitat dels inscrits, entre elles 19 estrangeres. Aquesta marató té caràcter benèfic i serveix per recaptar fons pels nens de la Franja de Gaza i cridar l’atenció sobre els problemes de la zona. Doncs, ho han aconseguit, tot i que potser no com Hamàs desitjava, ha quedat palès que el problema de Gaza no és Israel, sinó Hamàs, els drets de les dones palestines no estan sent conculcats per Israel sinó per Hamàs. Sorprèn que les ONG que treballen a Gaza no critiquin la situació de la dona, o potser no sorprèn tant, veient que sovint moltes d’aquestes presumptes ONG humanitàries actuen com corretja de transmissió de la propaganda de Hamàs.
Hamàs ha fet públic un comunicat afirmant que “el govern lamenta la decisió de la UNRWA, però accepta que la marató es celebri sota determinades condicions estipulades per les tradicions i costums del poble palestí”. I mentrestant les ONG callant, els drets de les dones palestines no els deuen semblar tant important, oi?. I d’això no en poden donar les culpes a Israel i no hi ha pebrots de criticar a Hamàs.
La ONU, Hamás y las mujeres de Gaza
Las mujeres no lo tienen fácil ni en las sociedades más avanzadas, pero en sociedades como las de los países árabes o de países del tercer mundo ser mujer significa tener muchos problemas y ser privadas de casi todos los derechos. Debía celebrarse en Gaza maratón anual patrocinada por la Agencia de Naciones Unidas para los Refugiados Palestinos (UNRWA) que ha sido suspendida porque Hamás prohíbe la participación de mujeres.
Según el portavoz de la UNRWA en Gaza, Adnan Abu Hasna “Hamás prohibió la participación femenina. Negociamos durante dos semanas con ellos, pero no dio resultado “. En la maratón se inscribieron 551 deportistas, 261 de ellos eras extranjeros, y las mujeres eran la mitad de los inscritos, entre ellas 19 extranjeras. Esta maratón tiene carácter benéfico y sirve para recaudar fondos para los niños de la Franja de Gaza y llamar la atención sobre los problemas de la zona. Pues lo han conseguido, aunque quizás no como Hamás deseaba, ha quedado patente que el problema de Gaza no es Israel, sino Hamás, los derechos de las mujeres palestinas no están siendo conculcados por Israel sino por Hamás. Sorprende que las ONG que trabajan en Gaza no critiquen la situación de la mujer, o quizás no sorprende tanto, viendo que a menudo muchas de estas presuntas ONG humanitarias actúan como correa de transmisión de la propaganda de Hamás.
Hamás ha hecho público un comunicado afirmando que “el gobierno lamenta la decisión de la UNRWA, pero acepta que el maratón se celebre bajo determinadas condiciones estipuladas por las tradiciones y costumbres del pueblo palestino”. Y mientras las ONG callando, los derechos de las mujeres palestinas no les deben parecer tan importante, ¿verdad?. Y de eso no pueden dar las culpas a Israel y no hay arrestos para criticar a Hamás.
BUSCANT RAONS 
Quanta raó tens, no sempre és Israel, Hamàs fa molt de mal al poble palestí.
L’anomenarem “xoc de cultures” i és que mai podrem entendre el menyspreu sistemàtic a la dona pel fet de ser-ho i més quan es leguen motius religiosos o culturals.
També és curiós que les esmentades ONG romanguin al marge, “Em pregunto el perquè”.
He viscut lamentablement diversos episodis de vexació de gènere en l’àmbit àrab (I no tenen l’exclusiva) i no pensis que han estat lluny de casa. Tots som responsables en certa manera.
El principal enemic que tenen els àrabs són els règims que governen en aquests països. I cal recordar que els palestins han patit més a mans dels seus germans àrabs que no pas a mans d’Israel. Egipte, Jordània i Síria han matat molts més palestins que no pas Israel.
És cert, la situació de la dona no és bona ni tan sols als països occidentals, i l’exemple serien els sous, les dones amb la mateixa qualificació professional i antiguitat tenen un sou molt inferior als seus companys homes, i a tot això cal afegir que no tenen les mateixes possibilitats d’ascens. I si això succeeix a Occident, que no ha de succeir en el tercer món?
Les lleis no sempre canvien les mentalitats, i no fa tant que a Espanya si una dona volia obrir un compte corrent necessitava del permís del seu pare o marit, la dona era considerada menor d’edat en molts aspectes.
D’acord que els països que anomenes han produït moltes morts, van convertir els camps de refugiats pràcticament en camps d’extermini, recordem la massacre de Sabra i tantes altres.
Però és inqüestionable que és Israel la clau del problema, és Israel qui vexa a tot un poble, l’opressió a la població civil és insostenible, i les actuacions de l’exèrcit no tenen qualificatiu. Israel té estat per reial decret de l’ONU, amb subhasta de vots inclosa, no ho podem oblidar.
I Hamàs no es el poble palestí ni tots els jueus aplaudeixen les actuacions del seu govern. Això és un gran debat, massa fils i sembla que no hi ha voluntat per part de tercers a resoldre el problema.
El paper de la dona àrab en la seva societat és menys que zero, les seves tascas estan delimitades i pobra de qui no les compleixi.
I coneixent de prop com conec a molts homes i dones àrabs no veig cap possible solució. Sé que no és bo generalitzar, si ho faig és perquè he vist molts i molts casos.
També em pregunto fins a quin punt podem jutjar les seves actituds, i evidentment estic en contra d’aquestes creences i pràctiques.
Bé, fa poc algú va parlar de la massacre de Sabra i Shatila oblidant que aquesta massacre la van perpetrà la Falange libanesa, i ho van fer per venjar-se de la massacre perpetrada per terroristes de la OAP contra cristians libanesos. És cert que a la porta del camp hi havia tropes israelianes que podien haver fet alguna cosa per impedir-ho. La Falange libanesa era un grup aliat d’Israel, igual que altres grups rebien suport de Síria, i actualment Hezbolà el rep de l’Iran.
La resolució 242 creava dos Estats, l’Estat d’Israel i el de Palestina, els palestins van renunciar al seu Estat perquè la prioritat dels palestins ha estat sempre la destrucció d’Israel, no pas la creació d’un Estat palestí. S’ha d’afegir que els palestins van rebre asil als Estats àrabs i van acabar sent expulsats després d’haver hagut d’esclafar revoltes. En el cas de Jordània els palestins van intentar prendre el control del país i el rei de Jordània va haver de donar ordre a l’exèrcit d’esclafar els palestins. No se sap molt bé quants palestins van morir però aquest fet va ser el que va donar nom al grup terrorista palestí Setembre negre, autor de segrestos d’avions, el segrest i assassinat dels atletes israelians a Munic, i altres actes.
Tres guerres en què tots els veïns d’Israel s’hi van llançar al damunt amb el clar propòsit de destruir Israel i milers d’atemptats terroristes contra ciutadans israelians, incloent-hi els que van patir l’AMIA i l’ambaixada israeliana a Buenos Aires, amb més d’un centenar de morts i centenars de ferits, són coses que no suportaria cap país. No es pot parlar de territoris ocupats especialment en el cas de Gaza perquè a Gaza no hi ha tropes israelianes des de 2005. És curiós però Gaza va estar ocupada des de 1948 fins 1967 per Egipte i els palestins mai van dir que Gaza era un territori ocupat. Els hospitals israelians atenen palestins.
No tots els israelians estan d’acord amb el seu govern ni tampoc amb certes respostes. Jo estic subscrit a Haaretz, un dels principals diaris israelians, i acostumen a ser molt poc amables amb Netanyahu, si a Rajoy la premsa espanyola el tractés com la premsa israeliana tracta a Netanyahu en Rajoy es cagaria a les calces. I molts grups a Israel surten a protestar cada vegada que les FDI realitzen alguna acció contundent contra els palestins. Però cal recordar que Israel és una democràcia amb llibertat de premsa, cosa que no es pot dir de Gaza.
Fa uns mesos vaig escriure sobre una sèrie de conflictes que van produir-se a Israel entre la comunitat ultraortodoxa i algunes dones que van patir agressions, generalment en forma d’insults i escopinades, llavors vaig comentar que em va agradar la manera com van respondre les diverses autoritats d’Israel criticant molt durament els ultraortodoxos. Des del president de l’Estat d’Israel fins als principals rabins d’Israel van mostrar-se molt contundents a l’hora de criticar les agressions. El gran rabí d’Israel, que és un erudit en matèria teològica, va desmuntar els arguments basats en textos talmúdics que adduïen els ultraortodoxos. Netanyahu tampoc va ser gaire amable però Netanyahu té fama de tenir les maneres d’un goril•la.
Fa poc un grup de dones d’Aràbia Saudita van saltar-se la prohibició de conduir soles que existeix en aquest país i ho van gravar. Pot semblar una revolta insignificant poder tenir dret a conduir un cotxe, però en un país on això està prohibit és un avanç.
Personalment crec que les creences religioses són un tema personal i no m’hi fico però quan una religió es converteix en la ideologia d’un Estat em preocupa.
L’article és interessant, i aquest debat que teniu amb els comentaris també n’és.
Molts homes MAI acceptaran que una dona pugui ser més que ells, per sort, n’hi ha que sí i per això ara tenim més drets. Per desgràcia, també hi ha dones que pensen així i això encara dificulta més les coses.
Més enllà de les discussions polítiques, socials i religioses, sembla que les dones són víctimes de la situació. Sigui per unes coses o sigui per unes altres, el col·lectiu femení és dels més perjudicats (i en aquest context, perjudicat, pot significar un dolor i unes injustícies molt grans).
Shaudin Melgar-Foraster
Gràcies, Shaudin.
Maria Boix
El més trist de tot és que encara estiguem discutint sobre drets que haurien de ser indiscutibles.
Tomàs:
Exacte, i estem veient que en molts d’aquests països on hi havia hagut tímids avenços en matèria de drets per a la població en general i també per a les dones tot pot haver patit un gran salt enrere amb la caiguda dels règims militars i ascens dels islamistes que han fet tornat a aquells països que en molts aspectes eren els més avançats del Món Àrab fins a l’Edat Mitja.
Yeagov: Trist NO, vergonyós!!!